Un pastor de l'Evangeli
Ramon Martí, el pare del bisbe Joan Martí, va ser una persona meticulosa, d’un escepticisme poc comú, i creadora d’un respecte que es desprenia del seu posat penetrant i seriós. L’home de la ruralia interior que va fer carrera universitària i va deixar la seva feina d’enginyer abans de la Guerra Civil per fer de pagès i pastor va ser l’inspirador d’una cultura generosa i responsable, que va aflorar, sense dubte, en els caràcters dels seus tres fills: el Joan, l’Anton i la Rosa. Va entendre que la vida que els esperava, la del món rural, no seria la més profitosa, i per això els va inculcar que havien de volar ràpid del niu. I així va ser. Abans, però, calia que coneguessin la més important de les actituds humanes: l’esforç.
Figura 1. Arbre genealògic de la nissaga.[1] Ramon
Anton Martí va exercir com a farmacèutic i metge en diversos pobles de
Tarragona, com ara Constantí i Pira. A més, va ser delegat territorial de la
Unió Catalanista, un grup social de pressió catalanista de principis del segle xx.[2]
Ramon i Emília es van trobar en els seus camins trencant
gairebé tots els esquemes propis de l’època que van viure. Per l’edat (els
separaven disset anys); per la procedència familiar (l’un, provinent d’una
nissaga amb càrrecs professionals i polítics elevats i, l’altra, d’una casa de
pagesos), i, finalment, per la novel·lesca forma de conèixer-se. Emília Alanis
Cuarte (Pira, 1905), filla adoptada, va exercir com a serventa de la casa on
vivia aleshores el metge del seu poble amb la seva família. En aquest cas, va
ser la del metge Ramon Anton Martí Tomàs (Alcover, 1850), pare de Ramon Martí
Paris (Constantí, 1888), qui va contractar-la sense saber que aquella jove acabaria
formant part de la família més tard. Si bé Ramon i Emília es van instal·lar a
Alcover, a Ca Piroi, nom que rebia la casa pairal de la família Martí, poc
després van prosseguir les seves vides en un mas als afores de la vila.
Quan es va apropar el moment de donar a llum el seu primer fill, el 1928, el matrimoni va llogar una casa al Milà. Al registre civil del municipi, hi consta, amb motiu del naixement de Joan Francesc Martí Alanis, que «ambos residen accidentalmente en Milá» [Fig. 2] mentre eren propietaris del mas de Bessó, a Alcover. Joan, doncs, va arribar al món en una casa del carrer de Santa Úrsula, on havia residit Isaïes Roig Montserrat,[3] un home de dretes que va ser assassinat per persones contràries als seus ideals polítics. Això va ser el 25 de juliol de 1936, tal com es documenta en l’expedient sancionador que es va imposar a diverses persones del poble que presumptament hi van intervenir. Roig es trobava amagat en un mas del Milà abans de morir.[4]
Figura 2. Inscripció practicada en el llibre del registre civil del Milà en relació amb el naixement del bisbe Joan. Els seus pares vivien al «manso de Basó».
Es pot suposar que Joan Martí
Alanis va sentir a parlar d’aquest fet sagnant de la boca dels seus progenitors
quan encara no havia complert els vuit anys. Però la sort de fer vida a
l’exterior de qualsevol nucli urbà va ajudar-los, a ell i a la seva família, a
allunyar-se del rebombori que es devia ocasionar com a resultat d’aquesta
tragèdia. El mas, si bé no era un refugi segur per viure-hi amb calma, podia
ser un espai on fer una vida tranquil·la en aparença i subsistir consumint els
aliments procedents del cultiu propi i la criança del bestiar que hi tenien.
Al mas de Bessó avui es conserva un abeurador elaborat amb fusta i maçoneria, situat al seu interior. És una peça en desús situada en un habitacle que ha estat modificat successives vegades en el temps. Durant la dècada de 1930, servia per abeurar els seus ramats d’ovelles, que engreixaven per tal de vendre’ls als escorxadors propers i a compradors particulars. D’altra banda, al soterrani del mas que va pertànyer als Martí Alanis encara existeix l’entrada d’un túnel, ara ja tapiat, que condueix qui-sap-on; va ser un passadís on es va amagar el seu pare quan rebien la visita de persones desconegudes que sol·licitaven la seva presència durant els episodis bèl·lics.
Figura 3. Una figuera de grans dimensions plantada per Ramon
Martí presideix l’esplanada del davant del mas de Bessó, construït al segle xviii.
Joan Martí Alanis i el seu
pare podien fer ús de l’herba i la palla que creixia en les gairebé cinc
hectàrees de la finca familiar per tal de mantenir alimentades les seves
ovelles. D’elles, se n’aprofitava tot, fins i tot la llana, que també venien. La
vida al camp, feixuga i poc agraïda, es va convertir en el primer escenari
vital del futur bisbe i copríncep d’Andorra.
El pare no va tornar a exercir
mai més com a enginyer industrial i va fer de pagès i ramader sense massa
coneixements de com fer-ho. Els seus fills, el Joan i l’Anton, van obligar-lo a
vendre el mas quan van deixar de viure amb els seus pares per continuar els
seus estudis al Seminari Pontifici de Tarragona a partir de 1939. Així, el
següent destí del matrimoni, en aquest cas acompanyat de la seva filla Rosa, que
era modista, va ser l’abadia de l’església del Milà, que romania sense
inquilins. Per la seva banda, Joan Martí Alanis acabaria exercint de pastor,
però substituint el bestiar per feligresos i l’herba per pa beneït.
Les èpoques d’escassetat eren
habituals. Escassetat de diners, d’aliments, de bestiar, d’aigua... Els
problemes de l’agricultura i la ramaderia, que Joan Martí Alanis va tenir força
presents a l’Alt Urgell durant la seva magistratura,[5]
van provocar que la família hagués de fer mans i mànigues per superar uns anys
de dificultats constants i de por. Les rutines marcaven els ritmes de la vida
dels Martí Alanis i una petita compra setmanal al mercat més proper podia ser
motiu d’una gran celebració: «Per a mi era molt important el mercat de Valls. Cada
dimecres, el meu pare hi anava i a nosaltres ens feia molta il·lusió perquè
quan ell tornava del mercat portava codonyat, xocolata, i omplia l’armari de
coses bones».[6]
Ramon no va veure el seu fill investit com a bisbe; en canvi, Emília va viure-hi, a la Seu, juntament amb el seu fill gran, i hi va morir el 1973. L’ambient rural de la diòcesi que li tocaria dirigir podia considerar-se el millor escenari per al nou bisbe quan el 28 de novembre de 1970 va ser preconitzat com a tal, a l’espera de la seva consagració, celebrada el 31 de gener de 1971 pel nunci apostòlic Luigi Dadaglio (1914-1990). Aquest esdeveniment, celebrat a la Catedral de Santa Maria d’Urgell, no se’l van voler perdre molts dels veïns del Milà, que hi van acudir en diversos autocars i van regalar l’anell amb el qual va aparèixer sobre l’altar el nou bisbe diocesà.
Abans de l’elecció episcopal,
les oficines del Vaticà van enviar qüestionaris a diversos preveres tarragonins
per saber quines eren les seves impressions sobre Joan Martí. Calia conèixer
les possibilitats del nou prelat i el seu encaix en el si de l’Església catòlica
peninsular. El seu nomenament va coincidir, a més, amb un desgast de les
relacions entre l’Església i el règim dictatorial imposat a Espanya, que va
portar a dues transicions paral·leles esteses en el temps.[7]
Enmig d’aquesta situació, van coexistir els privilegis del dictador Francisco
Franco Bahamonde (1892-1975) de seguir proposant ternes de futuribles bisbes al
Papa. Per aquesta raó, és a dir, per la relació del dictador amb l’Església
espanyola, Joan Martí Alanis manifestaria la incidència que va tenir
l’arquebisbe-cardenal de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro (1886-1973),
proper al règim franquista i a la família Franco Polo, en el seu salt dins la
jerarquia eclesiàstica catalana.[8]
Hi va arribar portant-hi el
seu cotxe, un vehicle de la marca Seat 600, que aparcava al mateix palau i
usava per als seus desplaçaments, així com una trajectòria de catorze anys
lligat a l’Església tarragonina en els vessants sacerdotal i educatiu, ja que
va ocupar diverses àrees de direcció escolar. Al seu costat, a més a més, es va
emportar rectors i homes de confiança de Tarragona que havia conegut
anteriorment, com ara l’exveguer episcopal d’Andorra, el montblanquí Francesc
Badia Batalla (1923-2020), i el reusenc Frederic Bara Cortiella (1928-1998),
que es va incorporar el 1971 a la diòcesi d’Urgell i va exercir funcions com a
secretari del bisbe Joan fins al 1976, data en què va tornar a Tarragona. En
fabricar les línies d’actuació pirinenques va enviar altres sol·licituds,
refusades per motius personals, com ara la que va adreçar a un docent
montblanquí que testimonia l’interès de Martí Alanis perquè dirigís el Col·legi
Sant Ermengol andorrà.
Figura 4. Mossèn Frederic Bara, al centre de la fotografia, va ser el primer secretari del bisbe Joan Martí Alanis quan va estar al capdavant de la diòcesi d’Urgell. Aquesta notícia va ser publicada a La Vanguardia el 19 de desembre de 1973. Autor desconegut.
Joan Martí va passar de viure
en una masia típicament catalana, amb tres plantes, un soterrani fet servir de
magatzem i rebost i un ampli menjador, a fer-ho al Palau Episcopal de la Seu
d’Urgell, un palau construït durant el segle xv,
on comptava amb els serveis domèstics d’una senyora de fer feines resident a la
zona, anomenada Pepeta. Així és com es pot resumir el gir de cent vuitanta
graus que va viure Joan Martí Alanis en ser enviat a liderar un dels territoris
eclesiàstics més amplis de Catalunya i de més difícil orografia. En arribar a
la Seu d’Urgell, una de les seves primeres decisions com a bisbe de la diòcesi
va ser emprendre una reforma integral del Palau, l’any 1973. L’obra va ser
realitzada per l’arquitecte tarragoní Josep Puig Torné (1929-2020). Així doncs,
durant el temps que van transcórrer aquestes obres, Joan Martí Alanis va voler
residir en una casa situada en ple nucli antic de la Seu d’Urgell, on va
iniciar el seu contacte veïnal amb una part de la societat urgellenca. Uns anys
més tard, el 1988, s’hi va dedicar una darrera intervenció a càrrec d’un altre
arquitecte, el barceloní Joan Bassegoda Nonell (1930-2012), que el bisbe Joan
va conèixer en el curs d’uns treballs de restauració de monuments a la Vall
d’Aran.
«Es redactà el projecte de refacció de les tres
plantes del palau, especialment pel que feia a habitatge del bisbe i familiars,
despatxos del bisbe, secretari i demés personal de la cúria, sales de visites
i, especialment, el saló del tron, peça central i representativa de l’acció del
Copríncep. Es preparà un ambiciós projecte que prenia l’alçada de dues plantes,
amples balcons sobre la plaça de Palau, mobiliari d’estil i seriosa decoració».[9]
El nou copríncep d’Andorra,
pastor dels capellans andorrans, tenia 42 anys, havia conegut món (en viatjar a
França i al Regne Unit per continuar els seus estudis postuniversitaris) i
portava a la motxilla els moments viscuts al camp, que aclimataven la seva personalitat.
Amb ell, també arribava a Andorra un caràcter de calculada modèstia que
lentament es va anar donant a conèixer des que es va celebrar la seva presa de
possessió a la Catedral de Santa Maria d’Urgell, el 31 de gener de 1971. En
aquella ocasió, va decidir acudir-hi amb el seu cotxe i aparcar-lo davant del
temple, rebent a l’instant les ordres de treure’l per part de la policia que en
custodiava l’entrada, desconeixedora de la identitat de l’infractor.
La Santa Seu, orientada pel
Papa Pau vi (1897-1978), va voler
que fos ell qui n’ocupés el càrrec. En plena efervescència del Concili Vaticà II, celebrat entre 1962 i 1965 a Roma,
Joan Martí Alanis pertanyia a les noves fornades de religiosos que es van
trobar en la situació de configurar els fonaments d’una nova època per a
l’Església catòlica; la d’un ressorgiment total. Quan en va rebre la petició,
va voler sospesar-la com devia, i no es va estar de dedicar-hi hores de
reflexió, en alguns moments, fins i tot, passant alguna nit, sol amb els seus
pensaments, en una tenda de campanya enmig d’un camp de vinyes. Certament, l’encàrrec
potser no es va adequar massa als seus desitjos («yo, personalmente, hubiera
preferido continuar como sacerdote, como hasta ahora»[10]),
però tot sembla que va entomar
aquesta nova responsabilitat procurant conèixer a fons cadascuna de les
particularitats d’Andorra i l’Església d’Urgell. Es va contemplar aquesta
actitud en la primera al·locució que va enviar als seus fidels en fer-se públic
el seu nomenament:
«[...] Quiero decir también a todos que mis
motivaciones profundas son en esta ocasión de fe y de amor: el Señor Jesucristo
y los Hombres. Me place recordar que en Balaguer me enseñarán a amar aún más a
Jesucristo crucificado y que en Nuria encontraré un Santuario desde donde la
Virgen Maria bendice los pastores y las nieves. Que ella bendiga mi trabajo
apostólico en el Pirineo. ¿Qué hacer ahora? De momento conocernos mutuamente
[...]».[11]
Figura 4. Joan Martí Alanis acompanya en
aquesta fotografia el cardenal de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro,
durant la inauguració del Col·legi Menor Sant Pau Apòstol de Tarragona, dirigit
pel futur bisbe d’Urgell, a principis de la dècada de 1960. Autor desconegut.
Arran del seu nomenament, es
va convertir en el seixanta-unè copríncep d’Andorra i n’acabaria sent el tercer
que més temps va ocupar el càrrec des del segle xi:
en total, va ser cap d’estat durant 11.803 dies. De la mateixa manera que havien fet els seus antecessors,
va empastar una comunió entre el poble pirinenc, l’Església i el catolicisme
que romania incrustada en una societat en gran mesura rural i arrelada a unes
tradicions consolidades. Però per no ser un destorb, veient ja el 1971 el gran
canvi que calia fer a Andorra en la seva relació amb el món des d’un punt de
vista jurídic, va elaborar una de les seves intervencions més rememorades;
aquella en què, dirigint-se per primera vegada als andorrans i les andorranes,
el nou pastor d’Urgell va deixar en mans dels seus interlocutors la seva
continuïtat:
«[...] És la tradició llarga i fonamentada del
passat i és la voluntat manifesta del Poble Andorrà d’avui que continuen
demanant al bisbe aquest servei. No em sento pas engelosit per l’exercici
d’aquest poder, ja que soc, per damunt de tot, home d’Església, que és avui tan
sensible a la pròpia llibertat i autonomia. Però entenc en bon sentit humà que
en el cas nostre no existeix un paral·lelisme adequat als corrents ideològics i
socials d’altres països i considero que no és missió de l’Església destruir i
violentar el curs de la història sinó més aviat elevar i ajudar tot allò que es
considera un valor en la comunitat humana i prestar-li aquests serveis
temporals, mentre tal suplència es faci necessària [...]».[12]
El bisbe Joan Martí es va trobar amb una Andorra que creixia econòmicament i demogràficament en plena transformació econòmica, i amb els dossiers oberts de l’administrador apostòlic que el va precedir, Ramon Malla Call (1922-2014), en aspectes vinculats amb la legislació andorrana; la nacionalitat; la política social; la discutida representació exterior d’Andorra; les relacions de la Mitra d’Urgell amb Espanya durant els últims temps del franquisme... El gran repte del pastor va ser treballar a passos de formiga en múltiples direccions per llaurar el futur que calia per a Andorra; aquesta acció va conduir-la amb una discreció absoluta.
Figura 6. El 17 de març de 1971 va fer la seva entrada oficial a Andorra com a copríncep episcopal. A la sortida de l’acte que es va celebrar a la Casa de la Vall, l’esperaven alguns dels seus familiars, com ara la seva mare i la seva germana (que el flanquegen en aquesta fotografia de Fèlix Peig Ballart, de l'Arxiu Nacional d'Andorra). També hi va ser el seu cunyat Lluís, amb qui es va casar Rosa Martí Alanis.
Va fer poc soroll; només quan
calia. Els paisatges del Cadí, que es poden veure des dels despatxos de les
oficines episcopals i on va passar hores servint el poble d’Urgell van ser els
seus principals confidents; els visitava per pintar-los, passejar-los i per plegar-ne
bolets. També, hi tractava de passar desapercebut amb roba de muntanya i
saludava els ramaders com un veí més. La seva cautela va veure’s reflectida en
un viatge fet d’incògnit a França[13]
per reunir-se amb Josep Tarradellas Joan (1899-1988), història que va comptar
també amb un canvi de vehicle a les muntanyes franceses per no aixecar sospites.
També, més endavant, en una visita amb un cotxe propi al mas de Bessó per
recordar els anys de la seva infantesa. [Fig. 7].
Figura 7. Joan Martí Alanis i el seu germà Anton es van presentar sense previ avís al mas de Bessó pels volts de l’any 2004 i van compartir diversos àpats amb els seus actuals propietaris.
1. Documents consultables a través de l’arxiu en línia de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT): https://arxiuenlinia.ahat.cat/FonsDocumentals.
2. Calbet, J., Montañà, D., Metges i farmacèutics catalanistes (1880-1906), Valls, Cossetània, 2001, p. 102.
3. Era una casa de tres pisos que comptava amb 99 m² de zona habitable, un corral de 66 m² i un pati de 330 m², que la convertien en una de les més grans del poble per darrere del Castell. Vegeu Bertran, C., «Propietat i tipologia dels immobles urbans», a El Milà (1868-1923). Població, societat i economia d’un municipi de l’Alt Camp, Valls, Pagès Editors, 2002, p. 62.
4.
Recasens, Josep, «Los 100 Consejos de guerra del franquismo», Diari de
Tarragona, 11 de gener de 2014, p. 3.
6. Són les
declaracions que Joan Martí Alanis va fer en una entrevista al setmanari El
Vallenc, la qual va ser feta pels volts de l’any 1985, quan el bisbe va ser
l’encarregat d’inaugurar el Casal Municipal del Milà.
7. Baena, N., «Església i transició política a Espanya i
Catalunya», a Belzunegui, À., Sànchez, J., Reig, A., (coords.), Església i
franquisme. De la col·laboració amb el franquisme al seu combat, Tarragona,
Publicacions URV, 2017, p. 306.
8.
De la Fuente, D., «Yo diría que el señor
cardenal es quien me ha hecho obispo», Diario Español, 29 de novembre de
1970, p. 8.
9. Bassegoda, J., «Joan Martí Alanis, bisbe d’Urgell, príncep d’Andorra», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2009, Vol. 23, p. 297, www.raco.cat/index.php/ButlletiRACBASJ/article/view/242529 [Consultat: 6.12.2020].
10. Martí,
J., «Mensaje a la Iglesia de Seo
de Urgel», Diario Español, 29 de novembre de 1970, p. 8.
11. Martí, J., «Mensaje a la Iglesia de Seo de Urgel», Diario
Español, 29 de novembre de 1970, p. 8.